Després de fer-se públic el cas de Noa Pothoven - una adolescent holandesa que va decidir morir a causa d’una forta depressió, estrès posttraumàtic i anorèxia provocats per la vivència de diverses agressions sexuals - es posa de manifest la rellevància que té el concepte de trauma i la seva relació amb la violència masclista.

Es tracta d’un fet intersubjectiu que, en paraules de la doctora d’Atenció Primària al CAP Rambla de Terrassa, Olga Casado, “és una situació o vivència altament estressant que pateix o que ha presenciat una persona i que suposa una amenaça per la seva integritat física”. En conseqüència, són experiències doloroses de llarga durada i d’un fort impacte del qual costa recuperar-se. Concretament, el Dr. Cobo afirma que “una agressió sexual és un trauma sempre”, tot i que Chárlez determina que no totes les dones que viuen violència masclista experimenten trauma, ja que factors com la gravetat, intensitat, duració o impacte de la violència no són iguals en totes les persones, de la mateixa manera que les característiques de personalitat de cada dona també són determinants.

De la mateixa manera, les conseqüències que la violència masclista té en la salut són múltiples i presenten diferents graus de gravetat, des de lesions físiques com cefalàlgies, contusions i ferides, altres malalties cròniques o trastorns gastrointestinals, fins a la mort, tant per assassinat com per suïcidi. Tanmateix, la seqüela més comuna és el trastorn per estrès posttraumàtic, així com l’ansietat, la depressió o els trastorns del son. Encara més, la dona pot veure’s aïllada socialment i perdre la seva feina o ocupació. 

En conjunt, l’actitud que han de tenir els professionals sanitaris que atenen les dones que han patit violència masclista ha de ser contrària a la de donar-los instruccions o fer-los judicis i valors d’opinió perquè cal oferir-los un clima de confiança en què s’afavoreixi el relat personal de cada dona des del respecte, la comprensió i l’empatia. Així doncs, és importantíssim el treball en xarxa amb els experts d’altres àmbits, per poder estar a l’altura de les necessitats de cada dona. Malauradament, en molts casos aquestes premisses no s’acaben de complir, ja que segons la Dra. Casado, “falta que els professionals s’impliquin en l’acompanyament”, una visió que també comparteix el Dr. Cobo quan afirma que “ens falta sensibilitat als metges, si som sensibles, podem oferir un entorn més adequat”.