Un exemple de mala praxi en l’atenció mèdica que reben algunes dones el trobem en el cas de l’Alba Fernández, a qui van cridar des de megafonia de l’hospital preguntant si l’havien violada o no. A més, el psiquiatre que la va atendre la mateixa nit del fet traumàtic la va avaluar a partir de preguntes com «I ara, què penses?» o «Et notes nerviosa?», unes interrogacions que ella qualifica d’“absurdes i ridícules”.
A aquestes negligències de comportament cal sumar-li l’excés de medicalització que reben moltes dones, una pràctica que a la llarga pot acabar endarrerint els diagnòstics. Segons explica Castillo, la medicació altera el cervell per produir experiències que modifiquin els sentiments generats pel trauma, tot i que, a la llarga, pot acabar dificultant el procés de recuperació, ja que no ajuda a connectar amb les pròpies emocions de la persona.
Per tant, es palesa una necessitat general de què la medicina s’impliqui més en aquesta problemàtica. La millora tant dels protocols existents com de la formació que reben els professionals s’edifica com un pilar bàsic per a la disciplina que podria repercutir en un augment dels diagnòstics i en un tractament més òptim per a cadascuna de les dones. Alhora, es requereix més mobilització i consciència social en l’àmbit perquè metges i metgesses puguin acabar amb la revictimització que es duu a terme a les consultes i hospitals i, d’aquesta manera, ajudin a combatre una mica més la violència masclista.
La medicina, però, és només una de les potes del treball en xarxa que es recomana per la recuperació de la violència masclista. De manera oposada a la medicació, en molts casos s’opta per la teràpia, sigui individual o grupal. La realització d’aquesta comença per la predisposició de la pacient a afrontar-la. “Una de les primeres reaccions de les dones que han patit violència masclista és la dificultat per viure i expressar emocions” explica Castillo, un fet que queda contrastat amb la història de M. H., qui durant les primeres sessions d’atenció psicològica del Servei de la Dona assegura que “no parlava, no podia expressar el que m’estava passant”.