Totes les protagonistes d’aquest reportatge coincideixen a dir que la paraula «víctima» no s’escau a la seva situació personal o experiència i prefereixen anomenar-se «supervivents» o, fins i tot, «éssers vivents».
Darrere d’aquest mot s’amaguen tota una sèrie de connotacions i implicacions socials que no acaben de facilitar el procés de recuperació de la dona, sinó que poden acabar-lo invalidant. Per aquest motiu, des dels centres de recuperació i atenció com el SARA creuen que s’ha de posar la mirada en la part que capaciti les dones perquè “sostenir una situació de violència prolongada, o no, en el temps requereix moltes capacitats”. Valls puntualitza explicant que les dones són víctimes en el moment que han patit violència, però que quan emprenen el seu procés de recuperació i apoderament esdevenen «valentes», ja que només el fet de denunciar, visibilitzar i enfrontar l’experiència implica un gran mèrit.
L’etiqueta de «víctima» prové de l’àmbit legal i comporta un imaginari concret compartit per la societat i, també, per les mateixes dones afectades per la violència. És per aquest motiu que moltes vegades els costa canviar l’enfocament de la seva mirada per veure’s com a supervivents o éssers vivents. Així doncs, l’etiqueta víctima acaba sent limitant perquè, per Castillo, “implica, o pot implicar, certa passivitat” i, en conseqüència, impedeix fer-se responsable del propi procés de recuperació i les seves conseqüències. Aquesta visió és compartida amb la S. A.: “el teu procés de victimització pot ser molt més gran si tu dones espai o te’l creus”.
Malgrat que la majoria d’experts coincideixen a afirmar que les dones afectades són supervivents, algunes d’elles - com la M. H. - creuen que “la paraula supervivent et fa ser víctima a la vegada”. Així doncs, professionals com la Dra. Casado o la mateixa Alba Fernández, parlen de diferents fases, la culminació de les quals és esdevenir éssers vivents, el moment en què la dona ja ha integrat el fet traumàtic i se sent recuperada per viure noves experiències emocionals.
Així doncs, el procés de recuperació que han d’emprendre les dones per tornar a sentir-se preparades per viure experiències implica integrar la violència viscuda en l’ésser de cadascuna. Es tracta d’un camí llarg i no gens fàcil que obliga a les dones a passar per moments de revictimització constants, però que, tal com demostren les protagonistes de (Re)victimitzades socialment, es pot aconseguir amb escreix. Quan es pregunta als experts - i no experts - si creuen que la violència masclista s’erradicarà algun dia costa trobar una resposta totalment afirmativa, ja que un hipotètic món lliure d’aquesta es presenta - avui en dia - com a una utopia. El primer pas, però, demana conscienciar i reformar la societat sencera perquè aquesta aprengui a no estigmatitzar les dones i a no tenir por d’acceptar que estan totalment recuperades. Ho aconseguirà?